Crònica de les VI Jornades d’història del Monestir de les Avellanes

Les Jornades d’història del Monestir de les Avellanes sobre la història de l’Església i la religiositat, han arribat ja a la seva VI edició i aquest any s’han centrat en les “Creences a l’època medieval. Ortodòxia i heretgia” i en tot aquest temps no només han mantingut la qualitat en els continguts i les intervencions, sinó que han aconseguit incorporar al calendari d’activitats de la Comarca de la Noguera, el Sopar Medieval i el Concert de música al claustre, com activitats de divulgació històrica obert a tots els públics.

No és fàcil mantenir aquest format, sobretot tenint en compte el calendari que els estudiosos de l’Edat Mitjana tenen a terres de Lleida. Aquest any començava amb el 5th International Medieval Meeting Lleida, 25 -26 juny 2015 a Lleida; continuava amb les VI Jornades del Monestir de les Avellanes, 29 i 30 juny; finalitzant a Balaguer amb la Càtedra d’estudis medievals del Comtat d’Urgell – XX Curs d’estiu ‘L’assistència a l’Edat Mitjana’, 1, 2 i 3 de juliol. Tot i així un cop més l’organització ha estat impecable i els ponents han mantingut i elevat el nivell de qualitat que ja és costum.

Es van iniciar amb una esplèndida ponència del Dr. José María Ruíz Simón que ens va parlar dels orígens de la paraula tolerància i de com una virtut que durant l’època romana es considerava individual i que s’afegia a la paciència per a definir la capacitat d’aguantar el dolor o la desgràcia, amb el temps passarà a ser un concepte polític. Ja durant el segle XII en el Dret Canònic es defineix com la capacitat d’exercir el domini polític sobre els altres i va ser a partir d’Innocenci IV que entra en joc la dialèctica si s’ha de tolerar o no les pertorbacions de la llei natural per part dels no cristians. D’aquesta forma la tolerància passa a ser una mena de permís comparatiu: Es tolera un mal menor per evitar un mal més gran, clar que això amb el temps pot canviar i el que era tolerable pot deixar de ser-ho.

És d’aquesta forma que el cristianisme passa de ser una religió perseguida a ser una religió perseguidora i la seva jerarquia utilitzarà la tolerància com una mena d’instrument de control social i una forma d’exercir el poder a través d’arguments aristotèlics de Tomàs d’Aquino. Així mentre la tolerància només es justifica per allò que aporta, l’heretgia fa mereixedor de l’expulsió de l’església a través de l’excomunió i del món per la mort. Caldrà exercir la misericòrdia, però només per donar el temps necessari per a la rectificació, quan ja no sigui possible caldrà extirpar-la.

Això justifica que la tolerància no sigui una qüestió de Justícia sinó de prudència, virtut exclusiva del Príncep i s’utilitza quan s’escau apartar-se del que és honest per allò que és útil. Potser per aquesta raó podem trobar en la iconografia del XIII al XV un seguit d’imatges i transposicions que d’un altre forma es podrien considerar herètiques. Aquest va ser el desenvolupament de la ponència de la Dra. Rosa Alcoy que ens va presentar (i crec que demostrar) la teoria que en el transcurs del període esmentat les representacions iconogràfiques amb donants van evolucionant cada cop de forma més evident cap a escenes amb fons epifànic, formant part o fins i tot substituint als protagonistes tradicionals, sense que en cap cas no es produeixi una reacció evident de la jerarquia eclesiàstica contra aquesta forma de “transgressió” o al menys de laxitud en la interpretació de les Escriptures incorporant als donants als personatges sagrats com si fossin un més d’ells.

No es va exercir aquesta tolerància amb les dones i homes acusats del crim de bruixeria a Catalunya com ens va explicar el Dr. Pau Castell, conclusió a la que ha arribat després d’estudiar els judicis per bruixeria dels segles XII i XIII. També en aquest cas una condició que és individual, la capacitat de conèixer remeis, verins i tradicions sanadores o no, es converteix en col·lectiva i també de forma artificiosa per poder utilitzar unes eines que ja es tenen, les de les altres heretgies, contra unes quantes persones que d’alguna forma no s’acollien a tot allò que manava la Sta. Mare Església. Calia convertir els casos aïllats en comunitat herètica organitzats per destruir tot allò que estava d’acord a la llei natural. Aquest fenomen cal relacionar-lo amb les persecucions de jueus i leprosos del segle XIII i que reapareix amb l’epidèmia de 1340 i també en els temps del Cisma . Tot i així sembla que no s’entendrien les persecucions sense relacionar-les amb el fenomen dels predicadors com Vicent Ferrer o Bernardino de Sienna que van inflamar a les masses fins que per evitar un mal major es van dictar ordinacions municipals en contra de les pràctiques de bruixeria, les primeres van ser les d’Àneu, però seguiran altres que les prendran com a model en tots els països de la Corona d’Aragó i la seva influència.

No podíem acabar una jornada dedicada a l’ortodòxia i a l’heretgia sense referir-nos als càtars i al moviment beguí del Languedoc. El desenvolupament del primer tema va córrer a càrrec de Carles Gascón, que va distribuir en un mapa algunes de les rutes d’expansió/circulació del catarisme que són segures i documentades i altres que són més incertes documentalment, però que atenent a les dinàmiques familiars que aprofitava el catarisme per la seva difusió es poden aventurar. La difusió i el seu caràcter de moviment perseguit fa que les xarxes que s’implanten en el territori siguin curtes en número i tancades, basades socialment en una petita noblesa molt implantada en el territori que aprofita les seves xarxes familiars per donar recolzament a la comunitat. Tanmateix que en alguns casos la implantació es deu més a estratègies polítiques i econòmiques que a convenciments reals i per tant tenen una implantació efímera i un escàs recorregut en el territori. La reivindicació principal d’aquesta comunitat tenia molt a veure al fet que tal i com ja havien aconseguit en el govern de les ciutats volien participar en el govern de les institucions religioses.

Delfi Nieto va ser l’encarregada d’aclarir-nos que l’heretgia beguina o valdesa, no tenia res a veure amb les bones dones beguines del centre d’Europa. També ens va assenyalar que l’heretge sempre és l’altre. Aquesta heretgia té el seu origen en la pugna de les diferents branques que els franciscans van tenir al llarg de finals del segle XIII fins a principi del XIV quan en 1317 Joan XXII dicta una butlla papal en la que s’ordena a totes les faccions obeir als superiors, però uns quants monjos dels dits espirituals no estaven disposats a abandonar el que creien era el camí de la seva Ordre i van ser jutjats i cremats per heretgia, d’aquí el nom de “l’heretgia dels beguins cremats”. El problema és que les seves idees es van considerar herètiques, entre elles la defensa de la pobresa de l’Església i l’assumpció de les idees d’Olivi, entre les que sobresortia la inutilitat en aquell moment de l’Església com a intermediària entre l’home i la divinitat. Així es difon a través d’una xarxa d’estudis preexistent no tant per donar refugi a les persones som per preservar el missatge. Una xarxa sustentada, aquesta és la teoria de la Sra. Nieto, per dones, ja que eren les que es quedaven als pobles i ciutats, les que acudien a les presons i als hospitals, mentre que els homes fugen i difonen el missatge. És un moviment con una base social basada en població rural d’extracció mitja-baixa, al contrari que els càtars, tenen els seus propis “herois”, Trencavel, i alguna “heorïna” Na Prous Boneta, que rep el missatge directament de Déu i l’ha de fer públic per mandat diví, per tant la prudència no és una de les seves característiques i mor a la foguera.

Vam finalitzar les ponències amb Julia Pavón que va desenvolupar els dos conceptes, ortodòxia i heretgia, en el marc de les ordres militars i com partint ja d’un inici contestat per teòlegs i intel·lectuals en relació al caràcter religiós de les dites ordres, se passa a prescindir-ne quan per les circumstàncies polítiques i religioses l’oposició es fa més gran, en proporció directa al poder i riqueses que obtenien, deixen, doncs, de ser útils i passen a ser perseguits i dissolts.
El cas dels templers és el més paradigmàtic.

Encara ens quedava gaudir una estona de conversa amb el Dr. Pladevall sobre el papat i les seves circumstàncies durant els segles X al XIII en especial dels tres mals que per extensió eren també de l’Església, la simonia, el nicolaisme i el no saber llegir ni escriure i en aquest context hi va haver 26 papes fins que el Concili Lateranense IV els papes passen a ser triats pels cardenals i poc a poc la reforma que entra per França des de l’abadia de Cluny s’estén per occident.

En la taula rodona final en la que, com ja és costum, es van recollir les idees principals que s’havien anat posant de manifest durant els dos dies. A mode de conclusió i com a reflexió final, el professor Hugo Basualdo va concloure que les heterodòxies i heretgies aconsegueixen la mobilització de la societat, introduint qüestions socials i espirituals que permeten avenços importants. Finalitzava la seva dissertació posant en valor la importància de pensar diferent, potser caldria afegir que és igual d’important que d’una forma o altre aquest pensar diferent el trobem documentat d’una manera o altra i que aquesta informació és preservi en arxius accessibles.

Maria Jesús Llavero

Crònica de les V Jornades d’Història del Monestir de les Avellanes

En les V Jornades d’Història del Monestir de les Avellanes, sota el títol Mons religiosos a l’edat mitjana: jueus, cristians, musulmans hem pogut passejar per les diferents formes d’entendre Déu de les tres religions monoteistes. Dolors Bramon ens va explicar com a pesar de partir de un mateix Déu, la idea sobre ell evoluciona des de la més antiga, la jueva, sempre intentant establir les diferències que han d’establir la possessió de la veritable religió i per tant el favor de Déu. Cada una de les evolucions ha traslladat el centre neuràlgic de les seves creences; el cristianisme el va traslladar a Roma i a Bizanci, l’islam a la Meca. Passejant des del concepte de Déu al caràcter de poble elegit, per diferents raons, i entretenint-nos en la variació del significat que al llarg de la història han tingut alguns conceptes.

Ferran Garcia-Oliver ens va parlar dels espais socials de convivència aquells en els que musulmans, cristians i jueus comparteixen amb naturalitat espais domèstics, de treball, comercials i d’oci, tal i com ens trasllada la documentació judicial. Això ens suggereix que el sistema de valors és compartit per tots almenys en allò que és essencial. Com és evident les tensions afectaven la convivència, però l’artilleria ideològica era esgrimida i utilitzada pels ideòlegs de totes les religions, en el cas de la cristiana ideòlegs polemistes van sortir preferentment de les ordres mendicants. Aquests espais comuns i complicitats no pressuposen una única societat, sinó tres societats diferenciades entre sí per les creences i els costums imposats per les seves religions, però que convivien en espais més o menys públics i compartien si fa o no fa un mateix model de món.

Linda Gale va apropar-nos els sermons nazaríes i benimeris i com recullen el concepte de cos com un element més per a adorar a Déu. Les prèdiques solen ser utilitzades per fer arribar al poble diferents conceptes apel·lant a sentiments profunds, però en el cas dels sermons que la Linda ens va comentar s’havien creat pensant en la classe dirigent, apel·lant directament a la seva responsabilitat i criticant la seva poca implicació en el fet religiós.

Xavier Renedo desenvolupà la seva exposició al voltant de la figura real i mítica del rei Jaume I, fent-nos notar que era més diplomàtic que batallador i que va tenir cura de mantenir una bona relació amb els musulmans dels quals no se li coneixen judicis de valor. Tanmateix si calia per aconseguir els seus objectius polítics o bèl·lics podia ser cruel i gens negociador. En tot cas el va moure tan l’esperit de creuada com l’econòmic transformat i ho va fer promovent un projecte col·lectiu centrat en ell com a personatge messiànic, la qual cosa va fer possible gestes tan importants com la conquesta de València.

Per acabar la primera jornada Marco Pedretti ens va parlar de la disputa de Barcelona entre cristians i jueus i com s’emmarca en la tradició polemista de l’època. La disputa posava en joc de contradicció dos models diferents de fe i de raó, però no va ser un diàleg interreligiós, ja que no es buscava contraposar arguments, si no que es va buscar com a procés als jueus i a la seva religió, pel fet de perseverà en l’error tot i haver conegut la veritat de la fe cristiana. La disputa de Barcelona és l’inici simbòlic de l’etapa coercitiva per imposar la cultura cristiana que es manifestarà amb la censura als propis texts sagrats. Els jueus eren ja percebuts com un problema que minava el si de la societat.

Amb Rosa Alcoy ens vam centrar en la iconografia que envolta la figura de Judes i els sacerdots, una iconografia que ens parla de la traïció, de la conspiració i de les formes merament narratives o carregades d’intencions. La iconografia té diferents formes de transmetre la tortura interna i el sentiment de culpabilitat, la seva relació amb el dimoni, i fins i tot la identificació de Judes amb el propi dimoni, per tant trobem tots els atributs que li són característics, foc, flames diferents tipus de dimonis. Els sacerdots i la bossa de les monedes es repeteixen en la majoria de les representacions, sobre tot en l’escola de Siena. És diferent en l’escola catalana els jueus apareixen mitrats, dins del context àuric, en el calvari i perduren durant els segles XV i XVI. En aquest context els atributs són diferents Judes no té la connotació negativa del dimoni i la bossa és converteix en monedes sobre una taula de canvi, sense acarnissament en la representació dels jueus. Amb el mestre Rubió apareix de nou la caracterització negativa de sacerdots i la resta propi de l’escola de Siena. Rosa Alcoy ens fa notar que si bé en general la iconografia antisemítica es posterior a la pesta negra, però no sempre és així. També ens fa esment de que mai no apareix Judes penedit, el final de la història és el penjament de Judes amb contextos d’infern. És una iconografia que confronta un món nou al món vell, la llei nova dels cristians a la llei antiga dels jueus.

Per concloure les sessions acadèmiques el professor Luis Rojas Donat, ens va fer un resum de l’estat de la qüestió quant als estudis fets sobre les tres religions i les seves relacions intrínseques. Les Jornades es van finalitzar amb una taula rodona en la que diferents portaveus d’associacions religioses van aportar el seu punt de vista sobre l’estat de les relacions interreligioses i quines avantatges han aportat i quines són les dificultats per a la seva preservació.

Com cada any, a banda dels continguts acadèmics tradicionals, hem pogut gaudir de dos sessions pràctiques: La visita a la ciutat de Balaguer a càrrec de Carme Alòs (Museu de la Noguera), on vam poder veure les senyals que les tres cultures van deixar-hi. El tercer sopar medieval amb “la taula de les tres cultures” on vam poder degustar un plat de cada una de les tres societats, amenitzats amb balls i música.

Maria Jesús Llavero