En les V Jornades d’Història del Monestir de les Avellanes, sota el títol Mons religiosos a l’edat mitjana: jueus, cristians, musulmans hem pogut passejar per les diferents formes d’entendre Déu de les tres religions monoteistes. Dolors Bramon ens va explicar com a pesar de partir de un mateix Déu, la idea sobre ell evoluciona des de la més antiga, la jueva, sempre intentant establir les diferències que han d’establir la possessió de la veritable religió i per tant el favor de Déu. Cada una de les evolucions ha traslladat el centre neuràlgic de les seves creences; el cristianisme el va traslladar a Roma i a Bizanci, l’islam a la Meca. Passejant des del concepte de Déu al caràcter de poble elegit, per diferents raons, i entretenint-nos en la variació del significat que al llarg de la història han tingut alguns conceptes.
Ferran Garcia-Oliver ens va parlar dels espais socials de convivència aquells en els que musulmans, cristians i jueus comparteixen amb naturalitat espais domèstics, de treball, comercials i d’oci, tal i com ens trasllada la documentació judicial. Això ens suggereix que el sistema de valors és compartit per tots almenys en allò que és essencial. Com és evident les tensions afectaven la convivència, però l’artilleria ideològica era esgrimida i utilitzada pels ideòlegs de totes les religions, en el cas de la cristiana ideòlegs polemistes van sortir preferentment de les ordres mendicants. Aquests espais comuns i complicitats no pressuposen una única societat, sinó tres societats diferenciades entre sí per les creences i els costums imposats per les seves religions, però que convivien en espais més o menys públics i compartien si fa o no fa un mateix model de món.
Linda Gale va apropar-nos els sermons nazaríes i benimeris i com recullen el concepte de cos com un element més per a adorar a Déu. Les prèdiques solen ser utilitzades per fer arribar al poble diferents conceptes apel·lant a sentiments profunds, però en el cas dels sermons que la Linda ens va comentar s’havien creat pensant en la classe dirigent, apel·lant directament a la seva responsabilitat i criticant la seva poca implicació en el fet religiós.
Xavier Renedo desenvolupà la seva exposició al voltant de la figura real i mítica del rei Jaume I, fent-nos notar que era més diplomàtic que batallador i que va tenir cura de mantenir una bona relació amb els musulmans dels quals no se li coneixen judicis de valor. Tanmateix si calia per aconseguir els seus objectius polítics o bèl·lics podia ser cruel i gens negociador. En tot cas el va moure tan l’esperit de creuada com l’econòmic transformat i ho va fer promovent un projecte col·lectiu centrat en ell com a personatge messiànic, la qual cosa va fer possible gestes tan importants com la conquesta de València.
Per acabar la primera jornada Marco Pedretti ens va parlar de la disputa de Barcelona entre cristians i jueus i com s’emmarca en la tradició polemista de l’època. La disputa posava en joc de contradicció dos models diferents de fe i de raó, però no va ser un diàleg interreligiós, ja que no es buscava contraposar arguments, si no que es va buscar com a procés als jueus i a la seva religió, pel fet de perseverà en l’error tot i haver conegut la veritat de la fe cristiana. La disputa de Barcelona és l’inici simbòlic de l’etapa coercitiva per imposar la cultura cristiana que es manifestarà amb la censura als propis texts sagrats. Els jueus eren ja percebuts com un problema que minava el si de la societat.
Amb Rosa Alcoy ens vam centrar en la iconografia que envolta la figura de Judes i els sacerdots, una iconografia que ens parla de la traïció, de la conspiració i de les formes merament narratives o carregades d’intencions. 
La iconografia té diferents formes de transmetre la tortura interna i el sentiment de culpabilitat, la seva relació amb el dimoni, i fins i tot la identificació de Judes amb el propi dimoni, per tant trobem tots els atributs que li són característics, foc, flames diferents tipus de dimonis. Els sacerdots i la bossa de les monedes es repeteixen en la majoria de les representacions, sobre tot en l’escola de Siena. És diferent en l’escola catalana els jueus apareixen mitrats, dins del context àuric, en el calvari i perduren durant els segles XV i XVI. En aquest context els atributs són diferents Judes no té la connotació negativa del dimoni i la bossa és converteix en monedes sobre una taula de canvi, sense acarnissament en la representació dels jueus. Amb el mestre Rubió apareix de nou la caracterització negativa de sacerdots i la resta propi de l’escola de Siena. Rosa Alcoy ens fa notar que si bé en general la iconografia antisemítica es posterior a la pesta negra, però no sempre és així. També ens fa esment de que mai no apareix Judes penedit, el final de la història és el penjament de Judes amb contextos d’infern. És una iconografia que confronta un món nou al món vell, la llei nova dels cristians a la llei antiga dels jueus.
Per concloure les sessions acadèmiques el professor Luis Rojas Donat, ens va fer un resum de l’estat de la qüestió quant als estudis fets sobre les tres religions i les seves relacions intrínseques. Les Jornades es van finalitzar amb una taula rodona en la que diferents portaveus d’associacions religioses van aportar el seu punt de vista sobre l’estat de les relacions interreligioses i quines avantatges han aportat i quines són les dificultats per a la seva preservació.
Com cada any, a banda dels continguts acadèmics tradicionals, hem pogut gaudir de dos sessions pràctiques: La visita a la ciutat de Balaguer a càrrec de Carme Alòs (Museu de la Noguera), on vam poder veure les senyals que les tres cultures van deixar-hi. El tercer sopar medieval amb “la taula de les tres cultures” on vam poder degustar un plat de cada una de les tres societats, amenitzats amb balls i música.
Maria Jesús Llavero
Grup d'Arxivers de Lleida 