En un món en què la Nació i l’Estat és poc més que un sentiment, és difícil pensar en la territorialització de fons i d’arxius. És cert que tant si és paper com si els suports són uns altres, serà important on es custodien i qui té la responsabilitat de la seva gestió, i sobretot on s’han generat, per què i per a què, però no podem tancar els ulls a un fet revelador: la progressió geomètrica de la documentació escanejada i penjada per el seu accés lliure per Internet, una documentació que no és testimoni d’una Administració Electrònica, ni tan sols d’una “Administració mecànica”, imagineu quan s’acompleixen els terminis de la documentació d’aquesta incipient Administració Electrònica.
Encara hi ha una realitat que es va imposant amb tanta rapidesa que ja la tenim instal·lada en les nostres llars i en els nostres centres de treball, la preponderància de la informació per damunt del document. Treballem amb bases de dades que són bàsicament marcs que recullen dades canviants que es relacionen entre sí que tenen, o poden tenir, diferents lectures i que són creïbles per la font d’on han sortit, perquè ens presenten credencials conegudes i/o “segures”. Una realitat on és més important la cadena de custòdia d’aquestes credencials, el tipus de llenguatges i la resta d’elements, que els índexs d’humitat o acidesa dels materials, Joan Soler ens ho explicava en un article imprescindible ¿Podremos confiar en la tríada Cloud Computing, Big Data y Business Analytics?
És evident que cal reflexionar al fil d’aquests nous reptes que se’ns presenten com quin ha de ser el nostre paper en un entorn de govern obert i d’Administració Electrònica. Enric Cobo es pregunta en un article molt interessant La delgada linea roja del patrimoni documental, si serem capaços d’establir la ” delgada linea roja” i sobre tot, el què és més important, si els arxivers serem capaços de tenir-la clara. No podem badar i perdre’ns en la defensa de l’escriptura carolíngia i els pergamins dels segle XIII, que també cal fer-ho, sinó que hem d’estar preparats per aquest nou món de govern obert i Big Data on l’escriptura s’ha tornat llenguatge i on cal tanta habilitat per utilitzar les eines d’anàlisi de dades com per utilitzar els quadres de classificació.
També caldrà reflexionar si el que cal és definir “quins són els nostres papers” o bé fer un sistema nacional d’arxius articulat en un sistema de gestió de la informació en general que ens permeti la gestió del coneixement que es crea a casa nostra, perquè no es tracta de perdre identitat sinó de reforçar-la, però sobretot es tracta de contribuir a una societat més participativa i més exigent amb l’accés i la custòdia, davant d’un més gran perill de manipulació i d’obsolescència . Una contribució que ha d’anar de allò local al món, preocupant-nos del segell de qualitat de tot el que es generi i es conservi, més que no de la propietat física de les dades.
A l’entorn d’aquests temes es discutirà i s’exposaran arguments en el XIV Congrés d’Arxivística de Catalunya, en dos dies i mig intensos dels que esperem unes conclusions encoratjadores i pràctiques que vagin més enllà de les bones intencions i de les teories que sempre queden bé en les actes de qualsevol congrés. Nosaltres el seguirem i us contarem les nostres impressions en un pròxim article.
Maria Jesús Llavero, Arxiu Central de l’Audiència provincial i jutjats de Lleida.bmp)
Grup d'Arxivers de Lleida 
Reblogueó esto en Archinfo 2.0.